dimarts, 17 novembre de 2009

Escapada a...Prades


Prades és una vila i municipi de la comarca del Baix Camp. El poble també es conegut com la Vila Vermella per la pedra sorrenca de color rogenc que caracteritza gran part dels seus edificis.
L'alçada a la que està situat (950 m) fan que gaudeixi d'un clima atlàntic que l'han convertit en un concorregut lloc d'estiueig. L'hivern, però, és fred i la neu s'hi fa present any rere any.


Història
Es creu que els àrabs van edificar aquí un castell, fortificat en
1090 per evitar l'avenç de les tropes de Ramon Berenguer III. Es va rendir en 1153.
Li va ser concedida carta de població en 1159 per
Ramon Berenguer IV. En 1170 van ser expulsats els últims sarraïns que es trobaven refugiats a les muntanyes de la zona. Alfons II, que s'havia refugiat a la vila fugint d'una epidèmia de pesta, va anomenar alcalde de la mateixa a Pere de Déu en 1193. En 1200 disposava ja de mercat propi el que demostra la importància del municipi.
El comtat de Prades incloïa la baronia d'Entença així com nombroses viles de la zona. Ocupava un total de 1.157 km² i els seus dominis s'estenien per les actuals comarques del
Baix Camp, Priorat i Alt Camp.
A començaments del segle
XIV, el Comtat de Prades va passar a les mans de l'Infant Ramon Berenguer, fill de Jaume II i Blanca de Nàpols, junt amb la Distinció d'Elx. El 1414 va quedar unit al ducat de Cardona i més endavant al d'Empuries. El 1663 i després del matrimoni de Catalina d'Aragó amb Juan de la Cerda, el comtat de Prades va passar a les mans dels ducs de Medinacelli. Els drets senyorials van acabar el 1835 encara que els ducs de Medinacelli continuen conservant el títol de ducs de Prades.
Durant la
Primera Guerra Carlina, Prades va servir com a caserna general de Rafael Tristany. Més tard la ciutat va ser assaltada i saquejada i els seus defensors van ser afusellats. Durant la Tercera Guerra Carlina va destacar la intervenció d'un adolescent conegut com el Nen de Prades que va formar i va dirigir una partida i que va morir abans de complir els vint anys.


Cultura
L'església parroquial està dedicada a Santa Maria. És d´estil gòtic i de nau única. La façana principal té diversos elements
renaixentistes. Davant una de les portes laterals es troba una antiga creu de terme del segle XIII.
De les antigues muralles que van envoltar el municipi sol queden dempeus algunes restes així com dos dels portals amb
dovelles. Prades disposa d'una plaça porticada dominada per una font d'estil renaixentista que es troba reproduïda al Poble Espanyol de Barcelona.
A uns dos quilòmetres del centre del poble es troba una ermita dedicada a la Mare de Déu de l'Abellera. L'edifici és de
1570 i el 1578 se li va afegir el campanar. Va ser reformada per complet el segle XVIII. Al temple, de nau única, es conservava una imatge de la Mare de Déu que va ser destruïda el 1936. El 1940 es va realitzar una reproducció de la mateixa amb marbre procedent de Sarral.
En aquesta ciutat va néixer el compositor
Mateu Fletxa el Vell.
Prades celebra la seva festa major el tercer diumenge d'octubre, festivitat de santa Florentina, patrona de la ciutat.


Llocs d'interès

Plaça Major porxada
Font renaixentista
Església de Santa Maria la Major (gòtic primerenc)
Creu de terme i porta d'entrada a la Vila
Costa i castell
Nucli antic emmurallat
Ermita de l'Abellera
Ermita de Sant Antoni
Font d'en Grau
La Roca Foradada
Tossal de la Baltasana (1270 m.)
La Font Blanca
El cingle de les Espurrides
La Font del Cap del Pla
Pla de la Guàrdia
Ermita de l'Abellera


Més informació:


escapada a...Masquefa


Masquefa és una vila i municipi de la comarca de l'Anoia.



Breu història
La història del poble es remonta al 3 de març del 963 quan
Miró, Comte de Barcelona, va vendre a Enyec Bonfill, el "castrum Machicepfa", per la quantitat de 1.000 sous. Amb el castell també es posava en venda el seu terme, la jurisdicció parroquial i la primitiva església de Sant Pere. Amb tot això, la conseqüència més immediata es que s'acabava el domini directe dels Comtes de Barcelona sobre el "castrum" i tota la seva jurisdicció. Segons paraules de Joan Coromines, en el seu Onomasticon Catalonie, Masquefa és un derivat de l'arrel pan-aràbiga qef, que significava "viure alegrement", això era signe de la presència àrab a Barcelona en el s.VIII.
En el marc del feudalisme que s'implantà a
Catalunya durant l'època, el Monestir de Sant Cugat hi va anar adquirint, progressivament, la pràctica totalitat del territori, que s'inicià l'any 975 quan Mambertus va fer donació de diferents cases i terre, propietats seves.
L'actual "Cementiri Vell", l'església romànica de Sant Pere, símbol emblemàtic del poble i un dels edificis més característics de finals del s.XII, principis del s.XIII, durant el regnat de
Jaume I, es va construir coincidint amb la transició del romànic al gòtic.
Actualment, el territori del municipi està equilibrat, quasi la meitat està dedicat a l'activitat agrícola, dominant-hi la vinya, amb demonicació d'origen Penedès, i a més compta amb el polígon industrial de La Pedrosa. Una altra part molt important és l'activitat industrial, on destaca la de
Rogelio Rojo, originaria de Barcelona, que es va instalar al poble l'any 1910 amb la particularitat de fabricar sivelles. A partir dels anys 50 hi va haver una revifalla industrial que va generar en un creixement econòmic de la zona, amb l'obertura de noves fàbriques com la Todomold, dedicada al revestiment interior de cotxes, Isart-Milán, dedicada a la indústria del cartró, Facesa, dedicada a les càpsules d'alumini, i Dismol, als complements pel cava.
Una de les particularitats del poble es la distribució de les vivendes, entre el nucli urbà,
la Beguda Alta i les zones residencials de Can Parellada, El Maset, Can Quiseró i Can Valls, aquesta darrera zona habitual de segones residències però que, paulatinament, es va anar transformant en primera, a causa de la seva xarxa de comunicacions en transports públics, urbà i metropolità, cada cop més còmode i fàcil, així com la comunicació viària amb l'autopista A-7 i l'autovia, que l'apropen als centres industrials, i la progressiva dotació de serveis esencials al poble, com els centres d'ensenyament secundari i universitari del Baix Llobregat.
Per acabar, sens dubte un dels atractius més recomanables de visitar és el
COMAM, el Centre de Recuperació de Rèptils i Anfibis de Catalunya, que es dedica a la cria en captivitat de la tortuga autòctona Hermmam per a la seva reintroducció al Medi Natural i Escola de Natura.


Festes i celebracions del poble
Aplec al Cementiri vell: Es celebra el dilluns de Pasqua. Normalment es fan sardanes i una
costellada.
Festa Major Petita: Es celebra el 15 de maig per Sant Isidre Llaurador, patró dels pagesos. Les festes comencen el divendres a la tarda i acaben el diumenge a la nit. es fa una cercavila amb els gegants i els cap-grossos. Es fan jocs infantils, teatre, cinema, una xocolatada, sopar de faves, ball, el correfoc i, per acabar la festa, la cantada d'havaneres.
Festa Major: Es celebra el 22 de juliol, per Santa Magdalena, patrona del poble. Són quatre o cinc dies. També hi ha els gegants i cap-grossos, grallers, i bastoners durant la cercavila, normalment es fa la festa de l'escuma. També es fan exposicions on podem veure les obres dels artistes locals i mostres d'artesania.
Festa del Raïm: Es celebra el setembre, es fa la popular trepitjada de raïm i s'organitza un sopar de
carmanyola.
Festa dels Avis: Es celebra el setembre. L'acte consisteix en una paella acompanyada amb música.
Festa de Sant Jordi: Es donen els premis Sant Jordi a tots aquells que han promocionat el municipi de Masquefa arreu del món, erradicada pels Socialistes.


Més informació:



escapada a...Sant Feliu de Pallerols


Sant Feliu de Pallerols és una vila i municipi de la comarca de la Garrotxa. Situat a la vall d'Hostoles, s'estén per les valls del riu Brugent i del seu afluent, el Sant Iscle, accidentat per les serres del Corb i de Fontpobra i els volcans de Can Tià i Treiter, dintre del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Destaquen els cims de Collsacabra al sud del terme i el Santuari de La nostra Senyora de la Font de la Salut a 1030 metres d'altitud.
Antigament va pertànyer al castell d'Hostoles i a la corona.
Agricultura de secà. Ramaderia de bestiar boví i porcí, així com aviram, la indústria d'embotits i xocolates que juntament amb el turisme residencial és la base de la seva economia.
Cal destacar-ne la
Festa Major de Sant Feliu de Pallerols, declarada festa tradicional d'interès nacional.



Les pescallunes

A la gent de Sant Feliu de Pallerols també se'ls coneix històricament com a "Pescallunes". El motiu és una història que el mateix municipi relata d'aquesta manera:
S'explica que una nit de lluna plena, un santfeliuenc vorejava el riu Brugent quan va veure reflectida la lluna en l'aigua de la riera. Tan embadalit en va quedar de la bellesa de l'astre que molt brillava en la foscor de l'aigua que va decidir pescar-la amb un cove. Però no aconseguia ficar-la-hi. Algú va veure-ho i, en to burleta, li preguntà si volia pescar la lluna.
El que inicialment era una malnom ha estat reconvertit pels propis santfeliuencs com a icona popular tal com es pot llegir a l'escultura del pescallunes:
Des d'aleshores als de Sant Feliu de Pallerols ens diuen "PESCALLUNES": gent amb il·lusions, somnis i molts projectes.A la gent de Sant Feliu de Pallerols també se'ls coneix històricament com a "Pescallunes". El motiu és una història que el mateix municipi relata d'aquesta manera:
S'explica que una nit de lluna plena, un santfeliuenc vorejava el riu Brugent quan va veure reflectida la lluna en l'aigua de la riera. Tan embadalit en va quedar de la bellesa de l'astre que molt brillava en la foscor de l'aigua que va decidir pescar-la amb un cove. Però no aconseguia ficar-la-hi. Algú va veure-ho i, en to burleta, li preguntà si volia pescar la lluna.
El que inicialment era una malnom ha estat reconvertit pels propis santfeliuencs com a icona popular tal com es pot llegir a l'escultura del pescallunes:Des d'aleshores als de Sant Feliu de Pallerols ens diuen "PESCALLUNES": gent amb il·lusions, somnis i molts projectes.


Més informació:

Alguns mapes, per no perdre's










Per Santa Coloma, desde l'estació de metro, a FONDO:

































Per situar on està Badalona, Montgat...

escapada a...Montgat


Montgat és un municipi de la comarca del Maresme. El seu nom prové del llatí monte katum (mont dels gats), que era el nom amb que se'l coneixia popularment durant l'imperi Romà.
És la localitat més meridional de la comarca del
Maresme, situada a la costa al límit amb la comarca del Barcelonès, entre Badalona i el Masnou.


Emplaçament
El nucli antic es troba situat al voltant del turó de Montgat, un petit penya-segat davant del mar, creuat per la carretera i un túnel per on passa la via del tren de la costa. El terme municipal es troba accidentat pels contraforts de la serralada litoral amb d'altres turons com Les Guixeres (112 metres) o la marquesa (64 metres). A la sortida de la localitat cap al nord en direcció al Masnou es troba el petit nucli de
Montsolís. La part més antiga del poble, vora de la platja, encara conserva construccions arcaiques, si bé als darrers anys hi proliferen noves construccions, sobretot de gent que s'hi ha mudat donat les bones comunicacions i les bones connexions amb Barcelona. Dues platges configuren el litoral de Montgat: la dels antics Banys de Sant Gerard i la platja de Montsolís, separades per l'esmentat turó.


Història
En els seus orígens, Montgat fou un petit poblat ibèric. Les excavacions que s'hi han fet demostren l'existència d'assentaments neolítics al terme aproximadament uns 3.500 anys abans de Crist. A l'època romana trobem documentat el Turó de Montgat amb el nom de
Promonturium Lunarium. El terme era aleshores travessat per la Via Augusta. Posteriorment va esdevenir una zona de vinyes, de les que encara se'n conserven certa extensió a la perifèria del municipi.
A l'
edat mitjana hi havia un castell que vigilava tot el nord de la costa, però Felip V després de la Guerra de Successió el va fer enderrocar. Sobre les seves runes els fundadors de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques hi feien sovint trobades al segle XIX.
Montgat tingué el primer túnel ferroviari de
Catalunya i Espanya quan el 1848 es posà en funcionament la línia del tren Barcelona-Mataró. L'any 1867 s'hi va establir una parròquia.
A partir dels anys 60 la població va créixer considerablement per l'expansionisme econòmic estatal i els moviments migratoris associats, el que va comportar les urbanitzacions de blocs de pisos, alguns prou alts (Turó del Mar), així com la proliferació de barris amb un urbanisme desordenat (Les Costes).
Avui dia l'agricultura i la pesca, què durant el passat van ser activitats principals, han desaparegut gairebé casi per complet. Hi ha algunes indústries de materials de construcció (ciment), de porcellana, de productes químics i farmacèutics, i metal·lúrgia. El seu barri Les Mallorquines, antigament industrial i avui dia majoritàriament residencial, forma un continu urbà amb
Badalona.
La proximitat de Barcelona, com gran ciutat amb una extensa àrea d'influència, juntament amb la dispersió del teixit urbà montgatí deguda a la presència de nombroses infraestructures viàries i ferroviària que divideixen el terme municipal, representa una amenaça per a la identitat de Montgat com a municipi independent, amenaça què los successius ajuntaments democràtics, juntament amb el moviment associatiu del municipi, tracten de pal·liar.


Més informació:



escapada a...Calella


Calella és un municipi de la comarca del Maresme. També se l'anomena Calella de la Costa per diferenciar-la de Calella de Palafrugell.
En els anys 1970 i fins a la mitat dels anys 1990, va ser un destinació turística molt important per al turisme centreeuropeu (alemany, holandès, danès, anglès, francès), sent coneguda popularment com Calella dels Alemanys, arribant-se a triplicar la seva població en la temporada alta de turisme (que coincideix amb final de primavera, estiu i principi de tardor). Actualment s'ha ampliat la varietat turística arribant a rebre visitants de pràcticament tots els països d'Europa.
La platja de Calella i el carrer Església (com a carrer major i centre comercial) constitueixen els punts de major atracció turística.
Altres llocs d'interès són:
El far, construït el 1859.
Les Torretes, antigues torres de
telègraf manual, per mètode de banderes i pales de fusta) situades prop del far.
El parc Dalmau, amb els Pins.
El passeig marítim Manuel Puigvert.
Les places de l'Església, de Catalunya i la del Bunyol.
El Museu Arxiu, sobre la història de Calella, amb sales dedicades a la indústria tèxtil, una a l'antiga farmàcia Barri i les de la pinacoteca dedicada a Lluís Gallart i Garcia.
La Biblioteca, ubicada a l'antiga casa dita Salvador de la Plaça.



Geografia

El seu terme municipal:
Al nord hi ha els turons, amb Can Carreras.
A l'est hi ha el rierany dels Frares, que al sud separa el nucli urbà del barri del Poble Nou de Pineda.
A l'oest, els turons arriben fins al mar formant una costa abrupta, anomenada popularment com Les Roques, i on hi ha el far i les Torretes.
Al sud, hi ha el seu nucli urbà que arriba a l'oest fins Les Roques. Entre el nucli urbà i el mar hi ha la via del tren, els passeigs marítims Manuel Puigvert (al centre) i el de les palmeres, i finalment la platja que continua a l'est amb la del terme municipal de Pineda.
La Riera de Calella, procedent del nord-est del terme forma la vall d'en Guli i que, al sud i passada la carretera, separa l'antic nucli urbà de la zona dels hotels (a l'oest), si be aquesta zona dels hotels també s'ha estès al nord de la carretera per la vall d'en Guli.


Història
Durant el segle XX i fins a l'arribada del turisme el 1960 fou una ciutat dedicada a la indústria tèxtil. D'aquella època perviu l'edifici de la fàbrica Llobet Guri.


Més informació:



Mataró és una ciutat catalana situada al litoral mediterrani. És la capital i la ciutat més gran de la comarca del Maresme. Es troba a uns 30 quilòmetres al nord de la ciutat de Barcelona. Des d'aquesta localitat va sortir el primer tren de la Península Ibèrica, amb el recorregut Mataró-Barcelona, el 1848.

Geografia
Està situat entre la
Serralada Litoral i el litoral mediterrani barceloní, entre Cabrera de Mar i Sant Andreu de Llavaneres.
Dosrius
Sant Andreu de Llavaneres
Argentona

Cabrera de Mar
Mar Mediterrània
L'autopista C-32 comunica el municipi amb Barcelona i la N-II amb la resta de la comarca. A Mataró neix la C-60 que comunica amb Granollers i enllaça amb la AP-7. La carretera comarcal C-1415 arriba fins a Mollet del Vallès passant per Argentona i La Roca del Vallès.

Història
La ciutat de Mataró té el seu origen a l'època romana, quan es va fundar Iluro. S'han trobat nombroses restes arqueològiques de la vila romana, sobretot al nucli antic de la ciutat, on s'han descobert fonaments de les cases romanes i zones de clavegueram. Al barri del Pla d'en Boet es conserven les restes de la Vil·la Torre Llauder, de finals del segle I aC, que quedava fora de les muralles de l'antiga Iluro.
L'aspiració contínua de desfer-se de la jurisdicció feudal, al segle XVI, va fer crear una defensa permanent de la vila per a la seguretat del seus habitants. L'any
1480 el rei Ferran el Catòlic va atorgar el privilegi d'incorporar-se definitivament a la Corona, que representava també la formació definitiva del municipi de Mataró. Durant el segle XVI va quedar enllestida la muralla.
Al segle XVI, Mataró era una petita vila edificada al voltant de l'església de Santa Maria i de la Plaça Gran. El seu important i progressiu creixement econòmic i demogràfic va fer necessari i a la vegada possible la construcció d'una segona muralla i la incorporació de nous espais urbans.
Les Muralles de Mataró, construïdes entre
1569 i 1600 van ser projecte de l'enginyer reial Jorge de Setara. Es poden veure trams de la muralla actualment al carrer Muralla dels Genovesos (recentment restaurada), al carrer Muralla D'en Titus i per sobre del Camí Ral. També queden les restes d'una torre de la muralla al pati d'un edifici privat al carrer Hospital.
El projecte d'emmurallament de la vila es va prolongar més de trenta anys a causa de l'escassetat econòmica i les disputes sobre el traçat de la mateixa.
La muralla disposava de 7 portals i accessos, el més destacat era el de Barcelona (actual carrer Barcelona amb plaça Santa Anna), del qual es reprodueixen els escuts del
principat, de Mataró i de Barcelona. Els escuts originals actualment figuren sobre la cel·la dedicada a Sant Sebastià. Del portal de Valldeix encara es pot percebre la silueta a l'encreuament entre els carrers de La Coma i de Sant Francesc d'Assís. Els altres portals eren els d'Argentona, Cabrera, Sant Josep, Sant Feliu, el Pou de la Sínia i la Penya d'en Roig o Portalet.
La industrialització de la ciutat va arrancar l'any
1839, quan s'instal·là el primer motor a vapor per a accionar una fàbrica tèxtil. Des d'aquest moment el sector tèxtil, d'antiga tradició artesanal, se situà al centre de l'activitat econòmica.
La capital del
Maresme va viure un gran creixement industrial, que va comportar l'arribada de milers d'immigrants. Aquesta arribada d'immigrants va fer-se especialment evident durant les dècades dels anys 60 i 70, quan desenes de milers d'immigrants provinents de Múrcia, Andalusia i Extremadura (principalment), van instal·lar-se a la perifèria de Mataró, creant els barris de Cerdanyola, Cirera, Rocafonda i la Llàntia, entre altres. Aquests barris eren sovint molt llunyans del centre de la ciutat, ja que els nouvinguts no tenien suficients diners per poder instal·lar-se al nucli urbà.
Aquests nous barris van viure situacions molt precàries, donat que l'Ajuntament mataroní no els prestava cap atenció, i els habitants dels barris gaudien d'una situació econòmica molt precària.
Durant els anys 60, van aparèixer associacions veïnals als barris per millorar la condició de vida dels seus habitants, i reivindicar l'ajuda de les institucions públiques.
Amb la restauració de la democràcia, es va aconseguir millorar les infraestructures de la ciutat i aconseguir la connexió entre els diferents barris, amb l'aprovació del Pla General d'Ordenació del 1977, i la revisió d'aquest, el
1993, projectant la Via Europa, eix perpendicular a la costa, que unia els barris perifèrics, abans allunyats entre ells, i també del centre urbà.
Actualment està vivint una segona arribada d'immigrants, provinents del
Magrib, Xina, l'est d'Europa i Sud-Amèrica.

Més informació:
http://www.mataro.cat/web/portal/ca/index.html